Francesc Xavier Pérez Morella
Treballant contra la pobresa
"És impossible explicar aquesta crisi a gent que viu amb menys d'un dòlar al dia (segons l'ONU, el llindar de la pobresa) des que són petits. Ells són un exemple de com es pot viure més amb menys.” 
Francesc Xavier Pérez Morella té 49 anys i en fa 12 que col•labora amb Médicos Sin Fronteras (MSF). És llicenciat en Geografia i Història, especialista en Història Contemporània (Universitat de Barcelona, 1987); diplomat en Infermeria (Escola Universitària de la Creu Roja, Barcelona, 1992) i té un Màster en Salut Internacional i Medicina Tropical (Universitat Autònoma de Barcelona, 2007).
| En què treballes?
Sóc infermer a l'Hospital Vall d'Hebron (Barcelona). La llei catalana de cooperació em permet compaginar la meva feina a l'hospital amb permisos sense sou per treballar en projectes a Metges sense Fronteres.
El meu dia a dia a l'hospital és bastant senzill, estic a la unitat d'Hospitalització a Domicili, és a dir, que portem malalts a casa seva, oferint un nivell de cures semblant al que rebrien a l'Hospital. Un cop a l'any, depenent dels estudis que faig i de les necessitats de MSF, procuro marxar a algun projecte entre 3 i 6 mesos.
Quins plans de futur tens?
Avui m'han confirmat (sempre amb reserves) que segurament marxaré al Congo el mes de juliol. Tornar al Congo, un país que m'estimo molt i on vaig començar el camí de la cooperació, em fa molta il•lusió.
| | Per què vas decidir fer-te voluntari?
Vaig començar en projectes de cooperació amb Medicus Mundi en la crisi dels refugiats rwandesos el 1994 a Goma (Zaire, actual R.D. del Congo); hi vaig estar 3 anys, entre Zaire i Rwanda; allà em vaig enamorar d'Àfrica i de la seva gent... i no he pogut deixar de tornar-hi.
| |  El web de MSF | | "De la meva professió destacaria el contacte amb les persones." Què ha suposat per a tu prendre aquesta decisió?
És evident que quan prens l'opció de treballar al tercer món has de renunciar a moltes coses, però quan ho poses a la balança de la vida t'adones que sempre hi surts guanyant, aprens més del que ensenyes i reps més del que dones; en definitiva es podria dir que continuo per egoisme (en el bon sentit de la paraula). | |
|
Algú a qui admires en l'àmbit de la teva professió
Els pacients. Una pel•lícula que tornaries a veure.
Easy Rider... aquí es va titular “Buscando mi destino”; un parell de nois recorren els Estats Units amb dues Harleys. Un llibre de capçalera per a la teva professió.
Eben de Ryszard Kapuscinski, em va ensenyar a veure l'Àfrica amb uns altres ulls.  Un consell a un jove que somia en ser voluntari i ajudar els altres.
Que es deixi ajudar, també. I per acabar...una anècdota del teu dia a dia com a voluntari.
Com que sóc bastant morè, a Rwanda em deien –Tu no ets negre... però blanc, blanc, tampoc. |
|
| Amb l'experiència personal i professional… canviaries alguna cosa de la teva trajectòria tant acadèmica com professional?
No m'agrada pensar en canviar coses que ja no es poden canviar. La manca de coneixements de quan vaig començar l'he anat suplint estudiant i amb experiència professional, això afegit a la maduresa que s'adquireix amb els anys.
Què ha influït més en la teva trajectòria professional: la sort o l'esforç?
Una mica de les dues coses. Crec que la sort sense esforç no val gaire. En el meu cas, la sort la veuria en tots els professionals i amics africans que m'han ajudat a entendre millor el que passa allà i el que passa aquí. Què ha de fer un noi o una noia que ha estudiat medicina o infermeria i vol marxar als països subdesenvolupats per ajudar la gent?
Que es prepari bé, que tingui els ulls molt oberts, sense pensar que ho sap tot i que estigui molt disposat a aprendre, que sigui pacient, alegre i que disposi de temps. |
