Clara Ribera

Una jove amb molta empenta

"Diuen que som massa joves per fer segons què, però penso que tenim la millor edat per fer aquest tipus de coses."

La Clara Ribera és de Sant Cugat del Vallès (Barcelona) i estudia 2n de Batxillerat d'Humanitats i ciències socials a l'Escola Pia de Nostra Senyora de Barcelona. Tot i que encara no sap ben bé a què es vol dedicar, té més o menys clar que el que li agrada és el món de la comunicació.

En què consisteix el projecte internacional MUNOG en què has participat?
MUNOG (Model United Nations of Goldberg) és una simulació d'un congrés de les Nacions Unides en què participen joves d'entre 16 i 18 anys aproximadament. Aquest esdeveniment s'organitza a Alemanya i, com que hi participa gent de molts llocs diferents, la llengua vehicular és l'anglès. L'objectiu és tractar de temes que afecten els diferents països amb representació a l'ONU, discutir-los i pensar en possibles solucions i acords entre les nacions. La gràcia d'aquest programa és que es porta a terme d'una manera molt seriosa i, per tant, es té molt en compte el protocol real de les Nacions Unides: cadascú ha de procurar seguir-lo amb molta cura, dur roba formal, referir-se a ell mateix en tercera persona i no parlar mai sense que el moderador hagi donat abans la paraula. Cada alumne representa un país, que pot ser qualsevol excepte el propi, i, segons el territori, disposa de més o menys representants.

Quin va ser el teu paper en aquesta simulació?
Les meves 2 companyes d'escola i jo representàvem Kènia. Jo feia d'ambaixadora, i elles, de delegades. El congrés es divideix en comitès, agrupats per temes semblants, i cadascuna de nosaltres es trobava en un de diferent. Jo era en el MC3, en què tractàvem de temes de caràcter més social, cultural i humanitari. Vaig parlar de la situació de l'aigua potable al meu país i de les seves mancances. Cada territori exposava la seva i, finalment, arribàvem a un “acord internacional” per millorar aquesta situació als països més necessitats.

Què has hagut de fer per participar-hi?
Primer un petit càsting a l'escola en què havia de parlar de qualsevol tema d'actualitat en anglès. Després, un cop escollits els estudiants, vam fer el repartiment de països i comitès (això ve una mica establert des d'Alemanya) i a partir d'aquell moment ens vam anar informant sobre el nostre país, la situació política, social i econòmica, i, sobretot, ens vam especialitzar en els temes que ens havien assignat (en el meu cas, l'aigua potable a Kènia). Abans d'anar a Alemanya vam haver de fer una mena d'informe per explicar la nostra posició en l'àmbit internacional sobre el tema que ens pertocava; d'aquesta manera podíem saber què pensaven sobre l'assumpte els altres països i preparar-nos una mica millor.

I quins requisits calen?
Crec que, a part de l'anglès (que és una part important, però no cal tenir un gran nivell), és indispensable voler treballar molt i perdre la vergonya, perquè s'ha de parlar davant de molta gent. S'ha d'estar disposat a escoltar i a entendre, i tenir moltes ganes de passar-s'ho bé, que al final és el que recordes.

El que ha representat per a tu formar part de la MUNOG i del programa de voluntariat.
Dues experiències molt contrastades que m'han fet conèixer 2 extrems del món en què vivim.

Una anècdota destacada d'alguna d'aquestes experiències.
En la MUNOG, tot i la serietat que hi impera, també hi ha moments molt divertits. Per exemple, en el meu comitè, la delegada de Suïssa va dir que s'havia sentit ofesa per un comentari del delegat dels Estats Units i van estar discutint d'una manera molt brusca. Quan es va acabar la reunió, tots 2 es van posar a riure, es van demanar perdó i es deien a ells mateixos que tan sols interpretaven un paper. Vam acabar tots rient de la situació que s'havia creat.

Un llibre que consideris interessant per a qualsevol noi i noia que, com tu, tingui ganes de viure coses noves.
Un llibre que no hi té gaire a veure però que em va acompanyar durant tot el viatge de Nicaragua i que em va agradar molt va ser Els pilars de la Terra, de Ken Follet.

I un consell perquè s'animi a participar en projectes europeus de voluntariat o en la MUNOG...
Crec que la gent de la nostra edat ha de perdre la por davant de qualsevol experiència no habitual. Diuen que som massa joves per fer segons què, però penso que tenim la millor edat per fer aquest tipus de coses.

Quines conclusions trauries d'aquesta experiència?
La MUNOG tan sols dura una setmana, però són uns dies molt intensos. En tornar vaig tenir la sensació d'haver après moltes coses que a l'escola mai no hauria vist. Em va sorprendre la seriositat i la rigidesa amb què es desenvolupa tot el programa: sembla que estiguis a l'ONU de veritat! Hi ha gent que ve de molt lluny (de l'Índia, dels Estats Units...) per assistir-hi, i, per tant, són persones molt preparades i molt encaminades a les relacions internacionals en un futur.

També has col•laborat en un programa de voluntariat a Nicaragua. Explica'ns què hi feies...
L'estiu passat vaig estar un mes en un camp de treball. Vivia amb una família d'una comunitat rural amb 10 joves més de la meva edat. La nostra tasca consistia a dur a terme unes jornades de reforestació amb tota la comunitat, però també vam fer tallers extraescolars de repàs, jocs... i, finalment, el projecte més important: el muntatge d'una biblioteca. Ens vam involucrar molt en la vida d'aquelles famílies i vam aprendre a viure (tot i que només va ser un mes) sense les coses que aquí ens semblen imprescindibles (l'electricitat, l'aigua corrent, i tot el que això comporta).

Per què creus que els joves haurien d'involucrar-se en activitats de voluntariat?
Fer de voluntari, a part del que puguis aportar al lloc on ets, és una experiència que et fa superar molts reptes. La gent se sorprèn quan dic que amb 16 anys me'n vaig anar a Nicaragua, però les coses que pots arribar a absorbir en tan poc temps són tantes, que val la pena. No tot són moments de felicitat, però quan tornes t'adones del que ha significat per a tu i per a ells ser allà durant aquell temps.